Els pobles de Lavern i els Casots de Subirats

LAVERN

Al sector de ponent del terme de Subirats, prop dels límits amb el terme d'Avinyonet del Penedès, es troba en un lloc enlairat i vorejat de pendents, el poble de Lavern. El primitiu caseriu es formà, a finals del segle XVIII, entorn de Can Martí de la Talaia, una de les masies més antigues de Subirats, donant lloc a la formació de cases en filera entre mitgeres al peu del camí que travessava el turó. Aquest primitiu nucli correspon a l'actual carrer de Pere Grau, en el qual s'observen uns forts desnivells. Posteriorment, ja ben entrat el segle XIX, es construïren nous edificis, al costat del nucli inicial, formant l'actual estructura del poble. En realitat un llarg carrer. Els altres carrers de la població, més moderns, estan dedicats al comte de Lavern i a Antoni Casanovas. El poble disposa dels equipaments més elementals com: escoles, on s'imparteix el segon cicle d'E.G.B., un Centre Cultural i Recreatiu, església i fossar parroquial (aquests un xic apartats del nucli urbà) i alguns comerços sobretot de queviures. La manca d'activitat comercial i també industrial es deu a la seva proximitat amb Sant Pau d'Ordal i a l'estancament de la població. Dista uns 800 metres en línia recta en direcció N0 del baixador de la RENFE. La rodalia de Lavern, compta amb importants nuclis de població disseminada. Destaquen, entre d'altres, can Maristany, can Milà de la Roca, cal Justino, ca l'Olivella de la Font Clara i ca l'Artigues.

CAN MARISTANY

Can Maristany és una de les masies més grans del municipi de Subirats. Es troba a llevant de Lavern dalt d'un turó d'uns 200 metres d'alçada, prop del camí que porta a can Bou, tocant a l'autopista. És una masia moderna sense tradició pairalística edificada entre 1910 i 1912 seguint un projecte de l'enginyer de camins Eduard Maristany i Gibert cosí del seu propietari en Pere Grau Maristany i Oliver (1863-1926) hisendat, polític i mecenes, de família enriquida amb el comerç americà, amb finques a diferents llocs del Penedès i el Maresme i ennoblit, el 1912 pel rei Alfons XII, amb el títol de comte de Lavern. Es dedicà al comerç de vins. El mas, de planta rectangular, és compost de planta baixa i pis, amb coberta a dues vessants. A llevant té adossada una torre quadrangular composta de planta baixa, pis i golfes, amb coberta de pavelló amb encavallades vistes interiorment, balcó corregut a la planta primera i finestres geminades amb arcs carpanells de cinc punts a les golfes. La façana principal presenta, a la planta pis, arcs carpanells molt rebaixats i finestres rodones. A la façana posterior, a la planta pis, hi ha una arcada correguda amb arcs carpanells de cinc punts, amb motllures i capitells, finestres rectangulars amb ampits i panells molt rebaixats i, a la part alta, cinc ulls de bou. Perpendicularment al cos principal, a la part de llevant, s'aixeca l'antic celler avui remodelat i utilitzat com a restaurant i sala de banquets i a la part oposada es conserva, tot i que molt transformada, una antiga masia del segle XVIII, anomenada Can Salvador. Aquests tres edificis formen un pati interior tancat per un baluard amb un gran portal d'arc carpanell. Té uns interessants interiors.

LES CASES DE CA L'ALMIRALL

Tocant a la carretera que duu a Sant Cugat Sesgarrigues, es troba una caseria anomenada, les cases de Ca l'Almirall, on destaca una gran masia que dona nom a tot el nucli. Ací la coneguda artista penedesenca Maria Assumpció Raventós i Torras té instal·lat un estudi-taller de tapíssos, pintura i gravat, en el qual realitza una important tasca de creació i també d'ensenyament. L'antiguitat de la masia és manifesta. Un portal de mig punt adovellat dona accés a la planta baixa, que es troba perfectament adaptada per l'entrada dels carros que carregats de raïm el descarregaven directament als cups. A l'entrada hi trobem una gran arcada apuntada de pedra treballada. A la part esquerra de la façana hi ha adossat un cos en forma de torre, tot ell molt modificat, probablement d'origen medieval.

TORRASSA DE CA L'ALMIRALL

A uns 300 m al SO de les Cases de Ca l'Almirall hi ha, al mig d'una vinya, un pany de paret, anomenat la torrassa de Ca l'Almirall conegut també per la torrota del Moro construït amb reble i calç, amb la pedra disposada en fileres. Al centre, a la part alta, s'obre una petita finestra d'arc de mig punt de totxo a sardinell. Tot el parament presenta una munió de forats arrodonits anivellats a una alçada constant. Possiblement sigui una construcció romana tardana, la finalitat de la qual es desconeix. Al seu entorn s'hi han trobat fragments de ceràmica i de teules romanes.

SANT PERE DE LAVERN

A un quilòmetre del poble de Lavern prop de la riera de Lavernó i de la carretera de Sant Sadurní es troba l'església de Sant Pere de Lavern completament aïllada i envoltada de terres de conreu. L'església actual, d'estil neoromànic, fou edificada entre els anys 1912 i 1915, al mateix lloc on fins aleshores hi havia una església d'origen romànic esmentada ja el 1152, que fou completament enderrocada i de la qual es van aprofitar, sobretot carreus de pedra tallada alguns dels quals amb marques de picapedrer, per bastir l'actual. Aquesta esdevingué, amb el temps, una construcció carregada d'afegits, amb un imponent campanar d'espadanya de dos pisos i dues obertures per pis, que havia fet desaparèixer bona part de la seva primitiva estructura romànica. És un edifici d'una sola nau rectangular, amb arcs torals de mig punt, capelles laterals d'arcades de mig punt i absis de planta semicircular. Té la coberta de dues vessants amb teula àrab. L'interior està decorat amb pintures al fresc de recent realització. El campanar que es troba a l'esquerra de la façana és quadrangular i bastant alt amb una sola campana. En la seva construcció es va utilitzar el totxo. Té finestres geminades de mig punt, arqueria cega, ràfec i coronament de merlets esglaonats. La façana, de caire monumental, amb ràfec i arqueria cega al cap d'amunt té el portal d'arc de mig punt amb arquivolta, imposta i capitells decorats, el dintell i el timpà són llisos. Damunt seu s'obra una gran rosassa. Corona la façana una creu de pedra. En aquesta façana s'hi observa un bloc de marbre amb estries, que és una ara romana mutilada. De la primitiva capella, ens ha arribat intacta, la pica baptismal d'immersió, de pedra calcària, la més gran de la comarca. Les seves dimensions són: diàmetre exterior 128 cm, diàmetre interior 106 cm., alçada 93 cm. Està molt poc ornamentada, però té d'una línia molt harmònica i ben treballada. Les parets laterals tenen 10 cm. de gruix. Hi ha un bordó doble senzill de 16 cm. que envolta el brocal i després un altre bordó de 8 cm. aguantat per unes petites mènsules de 13 cm. que es difuminen dins el cos de la pica; a partir d'aquí és completament llisa. S'hi observa, la inscripció FECIT G. EM. Podria ser del segle XI. El joc de lletres de la signatura, sembla corroborar la hipòtesi, que sigui feta pel mateix que va esculpir la de Sant Pau d'Ordal.

MONESTIR DE SANTA ISABEL

L'antiga rectoria de Sant Pere de Lavern restà mig abandonada fins l'any 1990 en que després d'una remodelació total s'hi va crear el monestir de Santa Isabel que alberga una comunitat de germanes clarisses i que des de l'any 1997 ofereix un servei d'hostatgeria adreçat a qualsevol persona que vulgui fruir d'uns dies de serenor al marge, o no, de qualsevol lligam religiós. Aquest modern monestir té exposat a l'altar de la seva capella un interessant estendard amb la figura del Sant Crist procedent de la batalla de Lepant el qual durant molts anys es va conservar en un monestir de la mateixa comunitat de Barcelona. Desconeixem si s'ha realitzat algun estudi d'aquesta peça que confirmi o rebutgi la seva autenticitat que pot semblar llegendària. Tot i això el que si podem asseverar és que es tracta d'un element sense cap paral·lel al Penedès i que mereix, pel seu valor artístic ser més conegut.

BARRI DE CAN BAS

Formen també part de la rodalia de Lavern el barri de Can Bas situat a uns 2 Km al NO del poble on destaca la capella de Sant Joan Salerm, el lloc de les Vídues, i les masies de Can Julià i la Salada, tot situat a la zona més planera del municipi. CAN BAS. El mas de can Bas, el qual dona nom a tot el caseriu, es troba situat prop del trencall de la carretera de Sant Sadurní d'Anoia amb la del Pla del Penedès, en terreny planer quasi tot conreat. Primitivament fou una masoveria junt amb el maset de la Salada de la família Carbó de Puigcedó. La masia pairal d'aquesta família fou Can Bou, avui gairebé en ruïnes. Els Carbó, són documentats a Lavern, el 1369, moment que funden un benefici. Pels vols del 1500, els Carbó, donen com a dot a un fill seu, anomenat Antoni, la casa de Sant Joan de Salerm i el maset de la Salada. La masoveria es converteix en una nova pairalia amb el nom de Can Carbó de Sant Joan de Salerm. El 1663, la pubilla Magdalena Carbó, es casa amb Pere Bas, el qual dona nom a l'indret. El 1771 la pubilla Bas es casa amb Salvador Galimany. El 1794 la pubilla Maria Rosa Galimany, es casa amb Salvador Olivella, cognom que a arribat als nostres dies. L'edifici actual fou totalment refet el 1913. Consta de planta baixa, i dos pisos amb façana de composició simètrica amb balcons al primer pis i finestres triforades d'arc rebaixat al segon. Els interiors són de gran interès. Té plafons de pintures al sostre de la sala principal d'estil romàntic. Davant la façana principal hi ha un gran pati, i diverses edificacions agrícoles annexes. Al jardí de la masia hi ha una pica bugadera utilitzada com a jardinera, que procedeix de Can Pujol, de Sant Pau d'Ordal. Habitada pel seu propietari i la seva família, guarda una important col·lecció de peces arqueològiques ibèriques i romanes. Pertany a la hisenda, la masia de la Salada, prop del torrent del mateix nom, al nord de la casa pairal situada en un paratge molt pintoresc, amb una font i un dels pins més grossos que es troben al municipi. Fou una masia de pedra, que al segle passat s'hi va adossar una altra, La Salada s'esmenta el 1148 amb la forma "ad celada", és a dir, lloc amagat.

CAPELLA DE SANT JOAN SALERM

La capella de Sant Joan Salerm, que pertany a la hisenda de Can Bas es troba a 150 metres a ponent de la masia, en un lloc acollidor, envoltada d'una plaça per un costat i de terres de conreu per l'altre. S'esmenta per primera vegada l'any 917, junt amb la de Santa Maria de Monistrol i Sant Pere de Lavern. De la seva estructura pre-romànica no en resta cap indici. L'obra que ens ha arribat és d'estil romànic, molt modificada per les reformes realitzades a finals del segle XI i mitjans del XII. Es tracta d'un edifici de planta rectangular d'una sola nau, cobert amb una volta de canó de perfil rebaixat amb quatre arcs torals: l'arc triomfal és de mig punt així com un dels tres restants que, amb reserves, recorda un arc de ferradura. Els altres dos arcs són apuntats i posteriors. L'absis està orientat a sol ixent, és semicircular, sobrealçat i presenta una finestra d'ull de bou a la part superior. El portal d'entrada, molt senzill, d'arc de mig punt adovellat està situat a la façana lateral encarada a migdia. Davant seu hi ha un parell d'esglaons. A la capçalera hi ha dos contraforts exteriors. Té un campanar de cadireta, més modern, a la paret nord, d'un sol ull amb campana. Sota l'altar primitiu hi havia una sitja on, durant la guerra del Francès, els propietaris de Can Bas, van amagar-hi els objectes de valor. Els invasors, l'any 1813, van descobrir l'amagatall i es van endur tot el que hi van trobar. Dins la cavitat, durant la darrera remodelació realitzada als anys 40, s'hi van trobar les restes del frontal de l'altar de ceràmica del segle XVIII, el qual després de reconstruït és guardat a l'entrada de la masia de Can Bas. A la part de ponent, s'alça un edifici de nova planta, més alt que el temple, construït per servir de sagristia.

ELS CASOTS

Al nord del terme municipal, prop del castell de Subirats, en una zona muntanyosa es troba, a una alçada de 330 metres, el poble dels Casots. El poble es configurà el segle XIX com a conseqüència de la colonització de la vinya formant-se dos carrers de cases entre mitgeres, quasi paral·lels, anomenats Els Casots i Sota Casots sobre un antic camí medieval, avui la carretera de Sant Sadurní. El culte religiós té lloc, esporàdicament, en una capella dedicada a la Maternitat de la Mare de Déu edificada l'any 1960 seguint la tipologia de les construccions romàniques. Es tracta d'una petita capella d'una sola nau de planta rectangular amb l'absis semicircular. L'exterior de la nau és de pedra rústega amb amplis contraforts laterals. La porta d'accés és d'arc de punt rodo adovellada. Sobre la façana hi ha un petit campanar d'espadanya. Els actes col·lectius de caràcter cívic i popular es centren entorn del Patronat Familiar dels Casots. El cementiri és al costat de l'església parroquial de Sant Pere de Subirats. Disfruta d'una vista panoràmica privilegiada: es contempla tota la conca del Baix Anoia amb la serralada montserratina al fons. Molt a prop del caseriu hi ha la masia de Can Figueres, del segle XVII, molt modificada amb portal de mig punt dovellat i rellotge de sol. Té adossat un edifici de nova planta d'estil molt peculiar, on hi ha les caves Oliver-Batllori. A les seves rodalies es troben les Flandes dels Casots, i la frondosa alzina de Can Ros. El nom dels Casots s'ha fet famós arreu del món a rel del descobriment del jaciment paleontològic més important d'Europa corresponent al miocè inferior amb una antiguitat d'uns 17 milions d'anys. Dins el món científic el jaciment es denomina "Els Casots". En ell s'han trobat munió de fòssils, alguns d'ells són esquelets complets, altres corresponent a cranis, dents, vertebres, ossos llargs i plans i un llarg etcètera. Alguns d'ells són troballes úniques a tot el continent europeu.

TORROTA DE CAN LLOPART

Dalt d'un petit turonet existent al nord de la masia medieval de Can Llopart de la Costa, a uns 331 metres d'altitud, es troba la coneguda torrota de Can Llopart. De la carretera dels Casots, surt un trencall que porta a la masia de Can Panxa i, camps a través, es pot arribar a la torre. És una torre de guaita medieval que depenia del castell de Subirats situada en un important punt estratègic de vigilància i comunicacions entre la depressió penedesenca i la conca del baix Anoia. La seva planta és circular, té uns deu metres d'alçada i el cos és lleugerament troncocònic. Interiorment té un diàmetre de 2'1 m i el gruix dels murs és de 1,25 m essent la part superior notablement més estreta que la inferior. L'interior està dividit en dos grans compartiments: un d'inferior de 3,3 m d'alçada cobert amb una falsa cúpula al qual actualment es pot accedir per una obertura feta a nivell del sol en època recent i un altre de superior de 4,3 m d'alçada cobert també per una falsa cúpula en la qual hi ha una trepa que dona accés a la coberta. Els murs de coronació, amb grans merlets, tenen actualment una alçada de 80 cm. L'entrada primitiva a la torre es trobava a uns 3,5 metres del sòl exterior, estava orientada a ponent i donava accés directament al pis superior. Recentment la llinda, formada per dos carreus disposats fent un angle, i els brancals han estat espoliats. En diversos punts del parament s'hi veuen algunes espitlleres formades per quatre pedres a banda i banda. Tota la construcció és feta amb reble. El seu interior fou modificat per tal d'aprofitar-la com a colomar possiblement a inicis de la baixa edat mitjana, quan la seva finalitat defensiva desaparegué. Fou habitada fins a l'època contemporània. Sembla ser obra del primer terç del segle XII. Malgrat de conservar-se en tots els seus aspectes essencials es troba, lamentablement, en greu risc d'ensulsiar-se parcialment o, fins i tot, totalment. A la primavera del 1999 va caure una part important del parament exterior de la torre a nivell del sol. Des d'aleshores s'ha produït un altre despreniment important i d'altres de menor rellevància causats per la inestabilitat del talús existent a llevant de la torre que, degut a l'erosió del terreny, cada vegada s'acosta més als seus murs. Les parets estan esberlades, cosa que fa perillar la seva conservació. És un dels exemplars penedesencs més interessants que es conserven, per tant, caldria que els organismes competents tinguessin cura de restaurar-la.

CASTELL DE SUBIRATS

La història del castell de Subirats porta a la història de tot el territori del municipi, sobretot a l'alta edat mitjana. Poca cosa en resta d'aquest històric castell del qual en podem dir que és el que té més antiguitat documental del Penedès, la qual es remunta a l'any 917. Resta un tros de pany de paret i quelcom de talús, del que deuria ser la torre mestre o de l'homenatge, situada al bell mig del recinte fortificat. Es conserva part d'una torre de planta circular, amb espitlleres, recentment consolidada, i panys de muralles també amb espitlleres, però molt malmeses. S'observen restes de dependències, algunes s'han agençat. Tot això en un deplorable estat de ruïna, que fa difícil esbrinar la seva estructura original. D'aquestes restes es dedueix que el castell era reforçat per quatre torres circulars, tal com hem dit, encara en resten traces d'una. Sols disposava d'un clos de defensa artificial, i la seva superfície no era gaire gran, al contrari del que esdevé a Gelida, bé podria dir-se que la seva missió fou de guaita i de residència. Els llocs de concentració de tropes devien ser Olèrdola i Gelida. Madoz, diu que al seu recinte hi ha grans soterranis i cisternes; no trobats fins ara els primers i sí restes de cisternes o forats a la roca a diversos indrets del recinte. Al seu costat, l'església romànica de transició sota l'advocació de Sant Pere. Es diu, sense cap fonament, que del castell sortia un soterrani que portava a la torrota d'en pasteres i d'allà a la Torre-ramona, aquest traçat complet no s'ha pogut confirmar encara que semblava haver-se trobat el lloc d'entrada a una mina. Recentment el lloc s'ha netejat, i s'hi pot observar millor les restes de les construccions, la qual cosa indica que el lloc era clos pels quatre costats, aquests vestigis s'han consolidat amb materials més sòlids que els originals. El recinte del castell s'ha encerclat mitjançant una tela metàl·lica, al qual s'entra per una porta prop del fossar. Tota la construcció del castell és feta a base de rebla, és a dir, carreus petits i irregulars. Com ja hem dit, els seus inicis són molt antics, possiblement de finals del segle IX, però les restes conservades que s'observen als nostres dies són més modernes, es poden datar com del segle XI-XII, que és quan es va reconstruir, almenys en part, i es devia modificar l'estructura original. Al segle XIV, per la documentació servada, se sap que era habitat. Al segle XVI, a expenses de la universitat de Subirats, s'hi feren obres de consolidació al castell de Subirats, pel qual Miquel Joan Gralla promet seguir el pactat en una concòrdia. Es diu que fou enderrocat com tants d'altres, durant la guerra de Separació al segle XVII, per ordre de Pere Fajardo, marquès de los Vélez i baró de Castellvell de Rosanes, afirmació que no compartim, ja que creiem que en aquest període es deuria trobar molt malmès i semblant més o menys a com el veiem ara. Quan fou ampliada la rectoria a mitjan segle XVI, part dels materials utilitzats eren del castell, i l'expoliació degué continuar molt temps més, pel que fa als materials de pedra treballada. Aquests fets tenen lloc a l'inici de la vitalitat demogràfica del municipi i de la lluita pels privilegis dels seus habitants, que els reis els havien concedit i que ara se'ls volia arrebatre.

LA TORRE-RAMONA

A la barriada de la Torre-ramona, a la qual dóna nom. És un dels pocs palaus rurals del segle XVI que es coneixen al Penedès. Fou manat construir per Francesc Joan Gralla i Desplà, fill de Miquel Joan Gralla, qui va comprar la senyoria de Subirats a l'emperador Carles I, el 1521. En Francesc Joan casà amb Guimar d'Hostalric.. El seu nét, Gastó de Montcada i Gralla, ho va vendre el 1611 a Joan de Millsocós; passà a la seva filla, Agnés de Millsocós, que el 1619 casà amb Josep de Ramon, castlà de Sedó de Torrefeta (La Segarra), de qui el lloc agafa el lloc de torre d'en Ramon, però des de que al segle XIX fou de Paula de Ramon, casada amb Àlvar de Fortuny, se l'anomena Torre-ramona. L'actual propietària és na Mercè de Fortuny i Folchi.

És un bonic palau, al peu del Castell de Subirats, prop de l'aiguabarreig del riu Anoia amb la riera Lavernó, situat dalt d'un petit monticle, dominant el pas del camí ral. Fou construït probablement damunt el lloc on existí un altre edifici, més petit i senzill, utilitzat com a residència, almenys des de ben entrat el segle XIV. Sabem que el 20 d'agost de l'any 1404, a la casa de Sant Joan de Subirats hi pernoctà el rei Martí I, camí de Martorell.

És d'estil gòtic-renaixentista, edificat al segle XVI, possiblement a partir del 1527; usat com a residència campestre de la família gralla. Té la planta exterior quadrada i fa uns 25 metres de costat, està format per baixos, planta noble i golfes, tot cobert amb teula àrab a quatre vessants. El coronament de l'edifici és envoltat d'un típic ràfec rural català no molt sobresortit. Pati central de forma rectangular amb un pou al mig d'aigua potable.

La façana principal és orientada mirant al castell de Subirats, o sia a migdia; és austera, però elegant. Al mig el gran portal d'arc de mig punt adovellat, amb espitlleres per banda; damunt seu, finestra renaixentista, acompanyada al mateix nivell d'una a cada banda, és a dir, tres en total. Al segon pis, damunt la finestra principal hi ha un matacà, ben conservat, fet de pedra molt polida. Completen aquesta façana quatre finestres, dues a la planta baixa i dues a les golfes.

Les finestres del primer pis i una de la planta baixa tenen motllures trencaaigües acabades amb mènsules decorades. Restes d'un rellotge de sol.

La façana més monumental és la de ponent. En total dels tres pisos, hi ha set finestres, totes profusament treballades. A la façana de llevant, torre adossada a la mateixa alçada que l'edifici de forma rectangular, sense cap ornamentació d'interès. A la banda nord, terrat amb balustrada al primer pis amb tres finestres com les d davant. Les finestres esmentades, sobretot les de la planta noble, estan decorades amb trencaaigües de pedra motllurada amb mènsules esculpides, així com ampits, brancals i llindes.

Al pati interior, arc escarser de pedra ben polida, de grans dimensions. Dues premses de vi verticals. A mà esquerra, portal de pedra de carreu que comunica al celler, del qual surt una mina en perfecte estat de conservació que queda tallada, aproximadament, pels volts de l'església de Sant Joan Sesrovires. A la mateixa banda, escala petita, de pedra que comunica a un portal motllurat. Finestra renaixentista amb mènsules decorades amb caps d'àngels alats. Fou la dependència del cos de guàrdia i servents de palau. A la dreta del pati, entrada principal. Arc escarser. Gran escala amb llambordes fins a la planta noble. Al primer pis, dos finestrals d'època: al de ponent, les mènsules decorades amb animals fabulosos, i al de la banda sud, amb àngels alats.

Passadís al primer pis amb quatre arcades ogivals amb fines columnes ben polides, amb les seves corresponents bases i capitells, formant un conjunt d'una gran esveltesa arquitectònica. Sostre restaurat amb enteixinat de fusta.

Portal principal a la dreta, molt decorat, d'estil gòtic flamíger, tot coronat per una gralla. Escut heràldic ovalat de quatre partions amb restes de policromia aguantat per dos grius. Les impostes, decorades amb animals fabulosos. L'altre portal, el de l'esquerra, està tan treballat com aquest, l'única diferència consisteix en què l'escut heràldic no és timbrat amb una gralla. És obra posterior a la construcció de l'edifici i els escuts pertanyen a la família Ramon. Arreu de la mansió s'observa pedra treballada molt polidament; petits portals amb arcs conopials a tot l'interior de l'edifici. Les finestres del primer pis tenen dos festejadors cada una i les del segon, una.

L'edifici està envoltat, menys la part de darrera, per un pati, que el tanca un baluard, limitat per cases a banda i banda, algunes amb elements arquitectònics d'interès. Es conserva un alt mur coronat de merlets i espitlleres i portal d'entrada amb dintell. El mur actualment queda amagat per les parets de les cases i els magatzems.

Sense cap mena de dubte és l'edifici rural senyorial més interessant del Penedès i potser l'únic d'aquestes característiques i època de construcció, cosa que fa d'aquest palau l'obra més preuada no sols de Subirats, sinó de tot el Penedès, per la qual cosa mereix ésser respectat.

La mansió és habitada temporalment pels seus propietaris. Durant l'última confrontació armada que sofrí el país, fou completament saquejat, va desaparèixer mobiliari i documentació de gran interès. Fou convertit en col·legi per a nens de la rodalia.